Parlem amb Simon Duffy, president de Citizen Network. Duffy ens explica els beneficis del Self-directed Support o Suport Auto-dirigit, quines són les barreres que es troba aquesta metodologia i com ell entén el paper del treball social en la millora de la qualitat de vida de tota la ciutadania.

Què va despertar el teu interès pel treball social?

Em vaig trobar de front amb el treball social. No soc un treballador social amb formació: per formació, soc un filòsof. La meva primera feina decent va ser com a administrador al NHS (el sistema de salut del Regne Unit), i visitava una institució en què hi havia persones amb discapacitats intel·lectuals que vivien empresonades. Em vaig quedar atònit per les condicions en que vivien aquestes persones, però també encantat de conèixer la gent meravellosa atrapada allà. Em vaig sentir cridat a canviar de carrera i vaig començar a treballar per donar suport a la gent amb discapacitats que vivia a la comunitat.

Avui sento que soc un treballador social, però potser un treballador social no oficial i a temps parcial.

Per què promous la metodologia de Suport Auto-dirigit?

En començar a treballar amb gent a la comunitat, em vaig adonar que els nous serveis que substituïen les institucions no sempre facilitaven que les persones visquessin del tot com a ciutadanes. Així, vaig començar a explorar diferents maneres d’ajudar la gent a prendre el seu lloc a la comunitat, a tenir les seves pròpies llars i a accedir a llocs de treball, a contribuir a la comunitat, trobar l’amor i fer totes aquelles coses que fan que la vida valgui la pena.

Hi ha moltes coses diferents que podem fer per ajudar a la gent a viure una vida satisfactòria i amb sentit, però jo em vaig començar a centrar en l’economia i l’apoderament. Tinc la impressió que les persones no tenen suficient poder. Potser se’ls donen serveis, però en realitat no poden adaptar aquest suport a les seves vides i esperances de futur. En certa manera, fins i tot quan les instal·lacions institucionals tanquen, el sistema institucional persisteix.

Així que durant més de 30 anys he treballat per crear un nou sistema de finançament, control i suport. Quan reunim aquestes condicions podem crear un bon sistema de Suport Auto-dirigit.

Però el veritable propòsit d’aquesta feina és millorar la condició de ciutadà per a tothom.

És una metodologia aplicable a qualsevol situació de vulnerabilitat social?

Sí i no.

De vegades, la gent té una visió massa simple del Suport Auto-dirigit; es pensen que és només per a persones que poden prendre decisions fàcilment sense l’ajuda de ningú. Però el Suport Auto-dirigit pot funcionar per a tothom, si respectem els principis de la presa de decisions amb assistència.

En alguns aspectes, el Suport Auto-dirigit funciona millor per a persones amb discapacitats i necessitats complexes. Quan hi ha conflicte, enuig i reptes, sovint vol dir que no estem recolzant a les persones de la manera idònia. Hem d’escoltar amb més atenció i adaptar la nostra resposta per ajudar a que les persones tinguin el que necessiten. Això vol dir examinar i esmenar totes les variables. Potser la persona no té suficient control, o potser la persona que li dona suport no és l’adequada, o utilitza un enfocament erroni.

El Suport Auto-dirigit ha de funcionar per a tothom. Però això no vol dir que l’haguem d’utilitzar per resoldre cada problema. Alguns serveis funcionen millor quan s’organitzen com a serveis públics; per exemple, l’assistència sanitària d’emergència i el transport públic. Aquestes coses s’administren millor amb diferents polítiques, perquè cal tenir en compte les necessitats de tota la població. El mateix passa amb el sistema de treball social bàsic. El sistema del treball social és la infraestructura, el marc de treball en què el sistema de Suport Auto-dirigit ha d’operar.

Si una persona està interessada en el Suport Auto-dirigit al Regne Unit, quins passos pot seguir?

En teoria, a Anglaterra i Escòcia (i a molts altres països, com Austràlia), el Suport Auto-dirigit actua com a nucli del sistema operatiu de totes les persones adultes que necessiten suport social. La idea és que, després d’avaluar les teves necessitats, puguis rebre un pressupost, i disposis de diferents opcions per tal d’administrar aquest pressupost per formar el teu propi sistema de suport adaptat.

Aquesta és la teoria. La realitat és més confosa i limitada. Per exemple, a Anglaterra, els sistemes d’atenció residencial tenen permís per excloure’s d’aquest sistema (personalment, penso que això és un error) i, a més, el sistema fa altres coses per desencoratjar que la gent prengui un rol actiu en l’administració del seu propi pressupost.

Es tracta d’un patró internacional. El Suport Auto-dirigit està creixent i l’utilitzen cada cop més grups. Tanmateix, els sistemes i serveis sovint resisteixen aquest creixement i intenten reduir la seva responsabilitat cap a la persona.

Què han de fer els treballadors socials per guiar una persona en el Suport Auto-dirigit?

El bon treball social impulsa l’autonomia de les persones, recolzant-les per tal que visquin una vida plena i igualitària com a membres de la comunitat. El nostre objectiu ha de ser ajudar a que tothom hi contribueixi, de manera que les aportacions úniques de cada persona es valorin. Si els sistemes de Suport Auto-dirigit perjudiquen la nostra habilitat per realitzar un bon treball social, vol dir que hi ha alguna cosa en el sistema que no funciona correctament.

Hi ha moltes coses que podem fer per ajudar a que la gent rebi el suport adequat.

De vegades, les persones es beneficien molt d’entendre com funciona el seu pressupost personal, especialment si això els obre noves maneres creatives d’aconseguir els seus objectius. Així que els treballadors socials es poden beneficiar de qualsevol sistema que faciliti que el pressupost sigui transparent, de manera que puguin parlar amb la persona i amb la seva xarxa per explorar la millor manera d’utilitzar-lo.

També és important utilitzar el desenvolupament d’un bon suport per ajudar la persona a construir una comunitat d’aliats al seu voltant que recolzi la presa de decisions, la planificació, les gestions i la creació de comunitat.

El que no hem de fer és entendre el Suport Auto-dirigit com anar de compres.

El simple fet de poder triar el proveïdor de serveis no fa que puguem crear una vida plena. Un bon proveïdor de serveis serà un company i aliat per a la persona i voldrà esdevenir un agent actiu que l’ajudi a assolir les seves metes.

Quines eines hi ha disponibles actualment per implementar aquest model?

Això és una pregunta difícil. Hi ha moltes eines que emergeixen al voltant de sistemes específics: eines per establir pressuposts, eines de planificació centrada en la persona, acords de presa de decisions assistida, sistemes per trobar proveïdors de serveis i assistents personals, per gestionar el pressupost… No estic segur de què recomanar, i de vegades penso que ens distraiem una mica amb les eines i ens oblidem d’utilitzar el sentit comú. La millor eina és el cor humà.

Tot s’ha de jutjar a través d’ell.

Hi ha barreres que puguin impedir que els ciutadans es beneficiïn del Suport Auto-dirigit?

La principal barrera és el desig de qualsevol sistema de protegir-se del canvi. De nou, és important veure que els avenços cap a l’ús del Suport Auto-dirigit és només una petita part del moviment que ens allunya de les institucions i ens apropa als drets humans i ciutadans. És natural que moltes persones, organitzacions i sistemes entenguin com un repte la idea de que la persona hauria de tenir més poder, i que les pràctiques del passat haurien de canviar i evolucionar.

Malgrat que és possible sentir-se enfadat i decebut per la lentitud amb què el sistema canvia, el repte real és trobar maneres d’ajudar a que la gent vegi tots els aspectes positius d’aquest canvi. El desenvolupament del Suport Auto-dirigit real és un procés orgànic en evolució, i hem de desenvolupar estratègies per convidar més gent a aquest viatge: no només la gent que necessita ajuda, sinó també famílies, proveïdors de suport, gestors i participants de la comunitat.

El procés de canvi s’enforteix si ajudem a crear una comunitat d’aliats més rica al voltant d’aquest canvi.

Pots esmentar un cas d’èxit?

Hi ha casos d’èxit per a les persones i pels sistemes. Aquests en són alguns exemples.

Vam utilitzar el Suport Auto-dirigit per ajudar en Patrick a deixar una institució gran i crear la seva pròpia llar a la comunitat. Vam fer servir la creativitat per ajudar-lo a comprar una casa adequada i per organitzar un equip de suport personalitzat. Abans de que es mudés a casa seva, en Patrick era percebut com una persona molt perillosa. Però des que es va mudar a casa seva el 1997, ha viscut una vida positiva i productiva dins la seva comunitat. Sense aquest suport personalitzat, hauria viscut atrapat en un entorn institucional car i arriscat.

La Wendy té discapacitats intel·lectuals, i volia un pressupost personal per poder viure a la seva manera. Va ser molt creativa amb el seu pressupost: per exemple, en lloc d’invertir en un fisioterapeuta, paga un entrenador personal al gimnàs. La seva solució és més positiva i motivadora per a ella. També és una coach activa, que ensenya a d’altres persones amb dificultats d’aprenentatge els beneficis de tenir més control sobre la seva pròpia vida.  

Pels sistemes, l’èxit arriba en ratxes. Els primers desenvolupaments en el Suport Auto-dirigit van començar a Califòrnia el 1965, i des d’aleshores als Estats Units hi ha hagut períodes de creixement i períodes de resistència. Austràlia també és un exemple interessant, ja que els canvis radicals es van introduir després d’una campanya anomenada Every Australian Counts (“cada australià compta”). Aquesta campanya uneix a les persones, famílies i proveïdors de serveis en un moviment conjunt que tracta el dret al Suport Auto-dirigit com a dret universal que tothom pot esperar. Ara, quan el govern d’Austràlia intenta diluir aquesta reforma, la campanya és molt efectiva exercint pressió. Aquest avanç és molt encoratjador, perquè comença a normalitzar el Suport Auto-dirigit dins un marc social més ampli.

El Suport Auto-dirigit no s’ha de percebre com a una metodologia nova i estranya. Només és qüestió de tractar tothom com ens agradaria que ens tractessin a nosaltres – com a ciutadans iguals i amb tota la plenitud de drets, mereixedors de respecte. Aquesta metodologia ha de donar als treballadors socials més poder per realitzar la seva feina de manera idònia i en harmonia amb els veritables principis i valors del treball social.