“Quan va començar el WhatsApp, vam començar a utilitzar-lo per fer teràpia i acompanyament, o per Skype abans que hi hagués Zoom. Quan ha vingut la pandèmia, nosaltres estàvem completament preparades amb la nostra xarxa en línia de suport i les nostres tàctiques.”

Quan vas decidir crear una fundació per ajudar dones en situació de maltractament, quins van ser els primers passos?

El que era el meu marit deia que em pegava perquè m’estimava. Durant 11 anys em va maltractar i ningú no em va ajudar. Ningú no es va adonar del que estava fent, ni tan sols jo mateixa. Recordo que veia programes a la tele de dones assassinades i em preguntava per què aquesta dona no havia marxat de casa abans que la matin, sense adonar-me que jo n’era una. Que tu dius, bé, el maltractament psicològic és més subtil, és més difícil adonar-te’n, però… maltractament físic i no et reconeixes com una víctima de violència de gènere? Sé que sembla surrealista, però m’ha passat a mi.

Quan vaig sortir de la casa d’acollida, vaig decidir fer alguna cosa, jo no podia dormir pensant en tantes dones que estarien vivint aquell terror silenciós i invisible que jo vaig viure durant 11 anys sense adonar-me’n. Sóc una dona intel·ligent, treia les millors notes als meus estudis, tenia un negoci a Puerto Banús amb gent treballant per a mi… I jo no em reconeixia com a víctima de violència de gènere.

Com que els programes de la tele o els pòsters de dones amb l’ull morat no van aconseguir que jo m’identifiqués amb elles, vaig decidir sortir a cara descoberta i somrient, donant un altre missatge en positiu. Dient a les dones que hi ha una altra alternativa a ser assassinada, com surt a les notícies, que és la de ser feliç. Al meu primer programa a Canal Sur em van trucar més de 1.000 dones, vaig estar un any sencer per tornar totes les trucades.

La primera dona que vaig ajudar es va quedar a casa meva, després ella des de casa seva va ajudar una altra, i aquesta una altra… I ja l’any 2006 vaig crear la fundació Ana Bella, perquè jo volia fer una entitat que em superés en el temps i que, amb més o menys recursos, fóssim les pròpies supervivents les que fóssim capaces de transformar aquest patiment que vivim, i que ens estigmatitzava com a víctimes, en experiència i empatia per ajudar-ne d’altres. Nosaltres no som el problema sinó part de la solució.

La vaig crear amb un préstec personal i ara tenim una xarxa a 82 països amb 27.000 dones actuant com a agents de canvi. A Espanya hem ajudat 42.000 dones perquè trenquin el silenci, s’apoderin amb una feina digna i recuperin les seves vides, no com a víctimes dependents d’un subsidi sinó com a dones apoderades, felices i capaces de conquerir els seus somnis i ajudar-ne d’altres. Vaig estar 10 anys compaginant la meva feina amb la de la Fundació.

Com es poden fer servir les xarxes socials per ajudar les dones?

Nosaltres hem descobert que a través de les xarxes socials hi ha molt de control per part dels maltractadors. Aquesta és la pitjor part: exerceixen un control sobre tu, mirant-te les contrasenyes, seguint-te, sabent on ets, tot.

Però a través de les xarxes socials també podem canalitzar l’amor, l’empatia i l’experiència de les supervivents ajudant-ne d’altres. Gràcies a les xarxes es pot ajudar les dones.

Uneix-te a la nostra Xarxa Ana Bella de Dones Supervivents aquí: https://www.facebook.com/groups/RedDeMujeres

Les xarxes socials han deixat de ser un espai “exclusivament” dedicat a l’entreteniment. A través de la teva xarxa de suport, quines eines et van ser més útils per connectar i dinamitzar una comunitat que no parava de créixer? Quins mitjans tenies a la teva disposició i com vas dinamitzar la comunitat?

Gairebé ni cal dinamitzar les nostres xarxes, ja que tenim milers d’interaccions al dia, moltíssimes. Les dones necessitem compartir la nostra experiència de superació per completar el nostre camí de sanació i hem creat un espai segur i de confiança per fer-ho dins de la Xarxa, ja que de vegades la gent del nostre voltant no comprèn que hàgim estat en una relació d’abús tant temps, o es cansen d’escoltar-nos. Tot i que comptem amb dues persones contractades que gestionen les xarxes, les voluntàries exerceixen diferents rols dins de la Xarxa, van detectant les dones que necessiten ajuda més enllà del suport mutu de la Xarxa i les posen en contacte amb la nostra Fundació Ana Bella, moderadores dels debats que s’originen, coordinadores, amigues en xarxa, etc. La immediatesa i la sororitat de la nostra Xarxa Ana Bella de Dones Supervivents permet que, quan una dona demana ajuda, n’hi hagi 100, 200 o 300 que li contesten, cadascuna amb la seva experiència. És meravellós.

La dinamització de fòrums en línia és una tasca complicada: ja sigui a través de Facebook Groups, o de xats privats i/o en obert. Com vau dirigir l’equip professional per ajudar i que les supervivents s’apoderin per donar testimoni i tirar endavant? Va ser tal com vau preveure al principi?

Tot va començar amb el meu vídeo testimoni “Lo nuestro es Amor o Muerte”, que va tenir 92 milions de views en dues setmanes. Altres dones supervivents es van sentir reflectides a la meva història i es van empoderar per explicar elles les seves experiències de superació del maltractament. Al principi vam fer un grup de Facebook privat, és a dir, que per entrar hem de validar cada perfil, però dins del grup vam crear un grup secret per a les dones que visquin una situació de violència i necessitin ajuda. El grup gran seria per a l’apoderament de la dona i per parlar de les nostres coses, i el secret per a víctimes de violència de gènere.

La nostra sorpresa va ser que a la majoria no li importava parlar de la seva experiència de maltractament al grup principal en ser un grup segur i de confiança, on totes havíem passat pel mateix.

Facebook és la principal xarxa social que has fet servir en la teva emprenedoria. Actualment, les persones més joves prefereixen altres plataformes. Has tingut dificultats per arribar a dones adolescents i joves?

És veritat que les joves no utilitzen Facebook, utilitzen més Instagram. A través del nostre compte @fundacionanabella, rebem moltes peticions d’ajuda, gràcies al nostre projecte #ElAbusoNoEsAmor amb què mostrem els senyals d’alarma davant de relacions abusives. El 66% de les joves menors de 24 anys que són maltractades per la seva parella no se n’adonen, davant d’un 40% de les adultes.

Nosaltres hem format supervivents de violència de gènere joves perquè realitzin tallers en centres educatius (universitats, col·legis, instituts…), centres esportius i de lleure per donar a conèixer aquests senyals d’alarma que els poden donar de pauta que la seva relació és abusiva i que estan moltes vegades camuflades pels mites de l’amor romàntic. També ensenyem com tenir relacions sanes i com saber si la teva amiga està sent maltractada i com ajudar-la a trencar el silenci.

Tenim un telèfon específic per a joves, 665541133. Si algun centre educatiu vol que els visitem, ens poden buscar a la web i anirem encantades. Aquest projecte el vam començar amb la marca Yves Saint Laurent, que ens recolza per poder realitzar aquestes formacions de manera sistèmica.

Vas rebre diversos premis en innovació social pel teu projecte d’inserció laboral. Pots parlar-nos d’aquest projecte i els obstacles que vau trobar per tirar-lo endavant?

Tot comença des de la nostra experiència. Jo era a una casa d’acollida i em van enviar a un programa per formar dones maltractades (nosaltres ja hem aconseguit que diguin supervivents). Quan necessites un certificat de víctima per a qualsevol ajut és com una doble victimització.

Quina va ser la meva sorpresa quan, en arribar a aquest programa, era una formació per ser netejadora. Compte, que és una feina digna, però jo els vaig dir: “Mira, he començat un negoci des de zero, sé parlar anglès, no puc estudiar secretària de direcció bilingüe o una altra cosa?”. Doncs sembla que, si tu has estat maltractada, el teu canal d’inserció laboral en aquella època (2002) era passar per feines invisibles, poc remunerades i sense prestigi social que t’estan portant a l’exclusió.

Quan vam poder, a la Fundació Ana Bella vam voler capgirar-ho i oferir feines de cara al públic, feines que t’apoderin, que es vegi que som un valor per a la societat i que tenim molt per aportar. Que totes aquestes qualitats o recursos personals que hem fet servir per resistir i superar un maltractament, les podem enfocar en la nostra inserció laboral i en la feina que fem, que és molt eficaç i contribueix al desenvolupament econòmic i social de les empreses. Que no en som víctimes per sempre.

La primera empresa que va creure en aquest poder de les dones supervivents va ser Danone amb Momentum Task Force. Vam començar un projecte pilot d’ambaixadores de marca als supermercats. Els vam donar una feina d’imatge de la pròpia marca davant els clients i clientes. Aquests eren treballs trampolins, temporals, que ajudaven les dones a apoderar-se i a guanyar confiança. El resultat social va ser genial, ens han donat molts premis perquè vam demostrar que, a banda d’un canvi de paradigma social, també estàvem donant un rendiment econòmic.

Estem demostrant que nosaltres no som víctimes que necessitem una discriminació positiva per començar a treballar, sinó que som supervivents que amb totes aquestes eines podem aportar un valor i un compromís a l’empresa. Per aquest programa ja han passat més de 8.000 dones, nosaltres les formem en un itinerari personalitzat d’apoderament on descobreixen quina vocació tenen i les recolzem en tot el camí fins que aconsegueixin les seves metes personals i professionals. A més, som part d’”Incorpora” de la Caixa.

Gràcies a que col·laborem amb més de 120 empreses, aconseguim que les dones accedeixin, no a qualsevol feina, sinó a una d’acord amb les seves aspiracions personals. Així, surten de la violència, no com a víctimes dependents d’un subsidi, sinó com a dones empoderades amb una feina d’acord amb les seves expectatives personals i professionals, capaces de conquerir els seus somnis, i felices, que és el més important.

Què opines sobre les línies de suport i denúncia públiques? Si poguessis canviar el procediment, què faries? Per on començaries?

Quan vaig començar a treballar amb dones l’any 2002, no existia el 016, ni tan sols hi havia la llei, que va ser el 2004. Nosaltres ja sabíem que és molt difícil que una dona vingui a tu. Hem d’anar nosaltres on són les dones i hem d’usar els mètodes a la nostra disposició per arribar a com més dones millor.

Per això anem a centres educatius i a empreses per formar les plantilles i que sàpiguen actuar com a agents de canvi detectant i ajudant les víctimes invisibles. Quan va començar el WhatsApp, ja l’utilitzàvem per fer teràpia i acompanyament, o per Skype abans que hi hagués Zoom. Quan ha vingut la pandèmia, nosaltres estàvem completament preparades amb la nostra xarxa en línia de suport i les nostres tàctiques.

A Espanya tenim les millors lleis del món, tenim més de 200 mesures: què és el que falla? Falla la gent del voltant, que ha d’actuar, perquè tot ho demanem a la víctima. Només l’1% de les denúncies són interposades per la gent del voltant.

Què es pot canviar? Es pot canviar que, quan un familiar, una amiga, una companya de feina denuncia que la seva veïna, germana o amiga està sent maltractada, aquesta denúncia segueixi endavant malgrat que la víctima no declari. Que es faci una investigació, que es posin unes mesures perquè el 90% de les dones assassinades a Espanya no havien denunciat. Moltes dones que necessitarien una ordre d’allunyament no denunciaran. Doncs que denunciï la policia, serveis socials o la gent del voltant que ho sabem i que això serveixi per salvar més dones.

També que sigui més fàcil, que hi hagi una finestreta única, perquè, encara que hi ha tants anuncis i tot, les dones ens segueixen trucant a la Fundació Ana Bella perquè no saben on anar. Que els procediments fossin molt més àgils i que la gent que hi intervingui estigui molt formada. Les lleis estan perfectes i les mesures també, però cal que s’apliquin bé.

Què diries a una dona que es troba en una relació de maltractament, però no està preparada per reconèixer aquesta situació?

Li diria que es mereix ser feliç. Que si no està feliç amb la seva parella, aquest és el senyal més gran per deixar-lo. Que si teniu por de simplement plantejar-vos deixar la relació, és un altre senyal d’alarma que aquesta relació pot ser abusiva. I que tota la força, tota la por, tot el valor, tota la paciència que utilitza cada dia per resistir aquest maltractament, aquesta relació tòxica i d’abús, és el que necessitarà per demanar ajuda i començar una nova vida. Que no està sola i que es mereix ser feliç.

Si coneixes una amiga que pogués estar sent maltractada, pots trucar a la Fundació Ana Bella al 667233133, perquè aquesta dona es mereix ser feliç. Si vols ajudar, et pots fer sòcia de la Fundació: cada 500 euros recaptats és una dona més que podem ajudar. www.fundacionanabella.org