Josep Maria Solé és advocat i director de la Fundació Support-Girona, patró i president del Consell Social de la Fundació Institut Guttmann, vicepresident de la Fundació DRISSA, i membre de la junta directiva de l’European Association of Service Providers for Persons with Disabilities (EASPD), entre altres càrrecs. Des del 2024, és també president de la Fundació iSocial, on ha près el relleu de la Montse Cervera. Parlem amb ell per compartir la seva visió sobre la Fundació i sobre la necessitat d’innovar en el sector social
Què significa per a tu assumir la presidència d’una Fundació que té per objectiu impulsar la innovació social?
Tal com l’entenc, la Fundació iSocial ha sigut des del principi un projecte cooperatiu de les organitzacions que en formem part. Assumir la presidència no és més que complir un rol del qual algú s’ha de fer càrrec. El meu propòsit com a president és procurar fer participar al màxim el talent que hi ha en totes les entitats que formen part de l’ecosistema d’iSocial. Però també voldria intentar arribar a altres organitzacions, a una part de l’àmbit del sector social a la qual encara no hem pogut arribar. Només les aliances ens faran créixer. No n’hi ha prou amb tenir talent i grans idees, sinó que són sobretot les aliances les que permetran que les idees prenguin forma i es puguin materialitzar. En aquest sentit, una persona sola pot fer poc, a no ser que pugui sumar moltes voluntats. I aquesta és, penso, la finalitat principal del rol que m’ha tocat ara assumir.
Per què és important innovar en el sector social?
És important sobretot generar una actitud innovadora, i que la innovació arribi tant en la intervenció directa amb les persones i col·lectius que ho necessiten –allà on el sector social materialitza la seva missió i els seus valors–, com en la manera d’organitzar els mecanismes que ens permeten aquesta intervenció. Cal repensar aquests mecanismes per poder tenir una incidència més significativa, més transformadora en les vides de les persones i en el conjunt de la societat.
A què et refereixes quan parles d’introduir la innovació en l’organització dels recursos?
Aquest és un punt en el qual anem una mica endarrerits respecte d’altres sectors, com per exemple el sanitari, on a la gestió se li ha donat un valor intrínsec i ningú arriba a càrrecs de gestió només a partir de la pràctica. El sector sanitari és molt conscient que és un sector depositari de molts esforços socials –en forma de pressupostos, recursos…– i que, per tant, s’ha de gestionar amb criteris de management. En el món social, en canvi, encara passa que moltes persones arriben a rols de direcció o rols estratègics sense haver-ho previst, i potser sense haver rebut la formació adequada per exercir aquest rol. Cal que la innovació passi a formar part de la gestió de les entitats, cosa que no vol dir, evidentment, renunciar a aportar-hi valor social. En altres sectors no costa tant, i quan es troba una solució que aporta valor, s’explica, es presenta a congressos, etc. Nosaltres tenim poca tradició d’això, i sovint moltes de les activitats que es generen al voltant del sector social són per donar voltes als mateixos problemes. Manca un debat real sobre com avançar i fer les coses millor. I això no sempre significa disrupció, encara que a vegades sí.
Mirant enrere, quins són els principals assoliments de la Fundació iSocial en els seus 6 anys de vida?
En primer lloc, haver consolidat la seva pròpia existència i una estructura organitzativa mínima que permet afrontar ja encàrrecs amb més ambició. Al principi, tots els que hi vàrem estar involucrats vam invertir-hi recursos i idees, però bàsicament comptàvem amb el recurs humà d’un dels fundadors, l’actual director, Toni Codina. Avui, Toni Codina està acompanyat d’altre talent que fa que puguem materialitzar més coses, i per tant, aquelles idees que arriben a l’ecosistema d’iSocial tenen moltes més possibilitats de ser implantades, provades, testades… i acabar sent una realitat escalable. Al principi semblava molt llunya, tot això.
Quin paper juga la Fundació iSocial dins l’ecosistema d’innovació social a Catalunya i a Europa?
Bé, som una peça més, no podem pensar que hem arribat i hem transformat la mirada del sector; però sí que som, penso, una peça bastant original. No hi ha tantes entitats en les quals conflueixin aquesta quantitat d’organitzacions d’intervenció independents, sense estar organitzades com a sector o federació ni dependre d’una administració o govern. Les entitats que participen a iSocial ho fan lliurement, i aquesta llibertat i autonomia, a l’hora de plantejar-nos les línies d’acció de la Fundació, són molt valuoses. Ara bé, existeixen com deia, altres agents, i potser el següent pas és treballar amb ells i incorporar-los per crear un ecosistema que impregni el conjunt del sector i poder millorar la manera en què fem les coses.
Com valores l’estat actual del sector social?
Estem en un moment complicat, perquè Europa, i el món en general, estan tendint cap a una geopolítica molt complexa en la qual alguns dels valors que han inspirat les polítiques en l’àmbit social, sobretot a Europa, estan en qüestió. I ningú no vol explicitar-ho, però algunes de les propostes que es plantegen a la població i que són votades –a vegades de manera majoritària– no compten amb les idees de solidaritat, de cohesió… que el sector social requereix per poder donar suport a les persones i col·lectius que ho necessiten. Les idees que avui semblen tenir puixança no sempre estan alineades amb l’ideal d’una societat inclusiva on tothom pot participar sense sentir-se’n exclòs. Hi ha una tendència individualista, fruït d’un liberalisme mal entès, que deshumanitza el feble, aquell que no té recursos per competir, i jo crec que hem de ser capaços, des del sector social, de ser un contrapès per impedir que aquesta visió acabi dominant. Hem de posar allò col·lectiu, la societat en el seu conjunt i especialment els més exclosos, com a prioritat.
I Europa hauria de ser un bastió, perquè molts altres països no han tingut aquesta mirada de l’estat del benestar, d’una societat en la qual es busca el reequilibri a través de la contribució dels que més tenen per reduir les condicions desfavorables dels que menys tenen. El sector social necessita innovar per demostrar que pot fer les coses bé, amb una gestió eficient dels recursos, i alhora transformant i aportant valor al conjunt. I això no és fàcil, perquè cal donar-li un perquè a tot el que es fa, i sovint el perquè és massa tàctic i no té la mirada estratègica que ara ens cal.
Quins altres reptes té per davant el tercer sector social?
El sector social s’haurà d’adaptar a un canvi social inevitable: la progressiva ampliació del col·lectiu de persones grans –algunes d’elles amb necessitats de suport– en el conjunt de la població. Aquest és un factor ineludible, i pot tenir vàries respostes, algunes de les quals per descomptat no interessen al sector social. Una d’elles és mercantilitzar del tot el sector del suport i les cures, buscant només cost-eficiència i la mínima cobertura de necessitats. Des del sector social, cal defensar valors de drets humans que suposin que aquests suports i aquestes cures siguin inclusius i comptin amb la participació de les persones, sense deixar ningú enrere ni convertir aquells que tenen menys recursos en ciutadans de segona. I en aquest sentit tenim un repte, perquè el sector mercantil té la tendència a abaratir preus i a industrialitzar els productes, a dir: “nosaltres ho farem més barat”. Jo estic a favor d’industrialitzar tots aquells processos que no porten valor afegit, com ara la burocràcia, però només en la mesura que això ens permeti tenir més recursos per humanitzar, per poder-nos centrar més en les relacions humanes, que en última instància és el que fa millor la vida de tothom. Crec que aquest hauria de ser l’objectiu del sector social.
Molts dels projectes de la Fundació iSocial han estat impulsats a través de finançaments conjunturals, com ara els fons Next Generation, que van néixer com a resposta a la crisi provocada per la pandèmia de la covid. Més enllà d’aquest finançament, quin és el repte de la Fundació a l’hora de buscar finançament i poder tirar endavant nous projectes?
El repte és conscienciar la societat en general, però sobretot el sector polític i els governs, de la necessitat que el sector social es repensi de dalt a baix, perquè avui no està complint amb els estàndards de drets humans. Tenim, per exemple, una bona part del sector social proveint suports que es basen en la idea d’institucionalització, en l’oferiment del mateix servei per a un col·lectiu de persones independentment de les necessitats específiques de cadascuna d’elles. Tota la despesa en l’àmbit residencial o en bona part de l’atenció diürna de col·lectius com les persones grans, les persones amb discapacitat… encara es basa en aquesta idea. I no som conscients que tot això, parlant estrictament des de la perspectiva dels drets humans, està caducat. Cal oferir a cada persona les oportunitats per desenvolupar la seva vida, viure-la de manera plena i independent, i alhora ser inclosa en la comunitat. I per fer-ho, ha de rebre els suports que pugui necessitar com a particular, mai pensant només en el col·lectiu. Aquesta transformació no l’hem tingut present ni tan sols en l’ús de fons com els Next Generation, que sovint han servit per seguir reforçant la mirada institucional.
En quin sentit?
En molts casos, per exemple, han servit per construir espais residencials, que poden ser una alternativa, però que malauradament s’acaben convertint en l’única opció per a moltes persones. Jo espero que el desenvolupament d’aquesta línia de pensament sobre els suports a la vida plena segueixi donant un impuls a la innovació, i que iSocial tingui un espai per introduir-hi idees i projectes. No puc concebre que, encara que s’acabi l’impuls NextGeneration, o encara que vinguin polítiques pressupostàries de contenció fiscal, no es segueixi aprofundint en la idea de la individualització i personalització dels suports i de les cures, del dret a triar com vols viure, i en cas de voler seguir-ho fent en el teu entorn habitual, assegurar que t’arribin els mecanismes de suport que s’estableixin i que ho facin d’una manera suficient i adequada. Tot això encara estem molt lluny de poder-ho oferir, i la incorporació de la nova tecnologia per fer més eficients alguns d’aquests processos està encara a les beceroles. També cal repensar la organització dels recursos. Quan disposem de més recursos, sovint reproduïm els mateixos models que ja teníem, i no pensem que potser caldria organitzar-ho tot diferent.
Quin hauria de ser el paper dels organismes públics en relació amb la innovació social?
En primer lloc, haurien de no posar-hi pegues, i en segon lloc, l’haurien de fomentar. Haurien de buscar evidències de quines coses funcionen, i per tenir evidències que una determinada cosa funciona, cal poder provar-ho. Avui dia hi ha una por molt exacerbada a provar. I si no proves coses no pots descartar les opcions que no són idònies. Sovint seguim amb allò tradicional, perquè és allò que coneixem, i no ens atrevim a provar noves propostes d’intervenció, d’organització dels recursos, de mobilització de les energies de la comunitat, etc., perquè són alternatives que, com que no s’han provat, no es poden evidenciar, i com que no es poden evidenciar no reben recursos públics. Per innovar cal atrevir-se, i l’atreviment ha d’incorporar la idea del risc a equivocar-se. La tendència avui és la contrària, i sovint es segueixen engrandint els errors d’allò que en el seu dia funcionava o semblava funcionar, encara que no s’hagi revalidat d’una manera moderna i contrastada. Potser aquests plantejaments ja no funcionen, i tanmateix s’hi segueixen posant recursos públics. Si no hi ha una mica d’inquietud i valentia a l’hora d’assumir els riscos, seguirem fent sempre el mateix, i per fer sempre el mateix no cal innovar.
Com podem fomentar un diàleg productiu entre els diferents agents implicats en la innovació social?
Establint múltiples mecanismes de relació entre tots els agents del sistema. Ha de ser molt més fàcil que les persones puguin expressar en veu pròpia què senten quan reben intervencions de l’àmbit social de qualsevol tipus: què troben a faltar, què els hi funciona, què no. Sovint aquestes persones no són tingudes en compte, sobretot si tenen dificultats per poder formular per elles mateixes el que els agradaria o el que no els agrada. Per tant, el suport a la presa de decisions, o el suport en la comunicació de la pròpia voluntat són àmbits en els quals segur que hem d’innovar. I també passa sovint que les persones a qui s’acompanya no poden aportar valor en forma d’opinió sobre alternatives possibles perquè no se’ls hi han ofert i no les coneixen.
D’altra banda, cal fer participar tots els agents, entre ells la immensa força de treball que s’està incorporant al sector social, i que sovint està molt precaritzada. I cal ampliar la perspectiva per incloure tota mena d’organitzacions de manera transversal, sense cap apriorisme, excepte un de fonamental: el respecte als drets humans. I si algú defensa posicions que no estiguin alineades amb la mirada dels drets humans, hauríem de ser capaços d’anar-los apartant del sistema.
Quin creus que és el principal obstacle per a la innovació social en el tercer sector, i com el podríem superar?
L’obstacle és la por, i la solució rau en l’atreviment: l’atreviment a fer coses diferents i des de perspectives diverses. L’atreviment pot voler dir donar veritable suport a l’autonomia de les persones, i no ser els grans vigilants de la prevenció del risc. Deixar que les persones prenguin les seves pròpies decisions i acompanyar-les en aquest procés sense prejutjar en cas que siguin decisions que no ens agraden. Actualment, el mecanisme que tenim fa que, si no ens agraden les decisions que prenen les persones que acompanyem, intentem que no es puguin realitzar. I això succeeix tant en el cas de les persones grans fins a persones amb discapacitat, persones amb problemes de salut mental, etc. Tenim molta aversió al risc, tant en la intervenció com en l’assaig i prova de polítiques innovadores. Per veure si aquestes polítiques funcionen, necessitem un punt de valentia, i això és una qüestió d’actitud.
