Willy Allègre és enginyer i l’impulsor de la xarxa Rehab-Lab europea, una comunitat amb més de 50 Fab Labs que permeten la fabricació 3D d’ajuts funcionals per a persones amb discapacitats motores. A iSocial l’entrevistem amb motiu del projecte Rehab-Lab Cat, que estendrà la iniciativa a Catalunya.

Com va néixer la idea de crear el Rehab-Lab?

El Rehab-Lab va néixer el 2016, al centre de rehabilitació de Kerpap, a la Bretanya. La idea va sorgir a partir d’un servei que s’ofereix allà i que s’anomena “laboratori d’assistència tecnològica”. L’equip d’enginyers que hi treballàvem vam veure un gran potencial en la impressió 3D per realitzar ajuts tècnics personalitzats, de manera que vam decidir implicar uns quants terapeutes ocupacionals i pacients, mostrant-los el que es podia arribar a fer. Els resultats van agradar, i vam iniciar una sèrie de tallers on la creativitat va ser clau. Vam veure que una cosa que ja feien els terapeutes ocupacions, és a dir, crear ajuts tècnics a mà, de manera artesanal, podia fer-se mitjançant la fabricació digital i la impressió 3D, i que això tenia molts avantatges. Vam decidir crear un espai Fab Lab integrat dins l’estructura de les cures a les nostres instal·lacions, per permetre que qualsevol pacient del nostre centre pogués crear per ell mateix ajuts tècnics, evidentment acompanyat

A quina necessitat respon la iniciativa?

Respon principalment a les necessitats dels pacients amb discapacitats motores que tenen dificultats de prensió o per fer gestos precisos amb les mans, com ara per agafar una forquilla, per menjar de manera autònoma, per agafar un got, per manipular la palanca de control de la seva cadira elèctrica, etc. I també respon a les necessitats dels professionals de la teràpia ocupacional, que poden millorar el procés de creació d’ajuts tècnics a mida quan no existeixen productes al mercat que responguin a necessitats molt específiques dels pacients. I en un altre nivell, respon a una necessitats de les entitats de cura o medicosocials, que és la de permetre que els pacients siguin dins la mesura del possible actors de la seva rehabilitació i del seu projecte de vida. El Rehab-Lab els dona l’oportunitat de ser caps de projecte dels seus propis suports tècnics, de crear l’objecte pensant en les activitats que haurà de fer en la seva nova situació de discapacitat.

Com va ser el procés d’aprenentatge per incorporar la impressió 3D al vostre centre i crear la xarxa Rehab-Lab?

Com he explicat abans, el 2016 es va crear el primer Rehab-Lab a Kerpap, i de seguida vam començar a comunicar sobre el projecte, que era força innovador a l’època. Molts professionals ens van contactar interessats en implementar un model similar, i aquestes peticions ens van permetre construir un recorregut formatiu. Avui dia existeix a França un diploma universitari en impressió 3D destinat a l’àmbit sanitari o sociosanitari, en el qual formem a diferents professionals de salut. És força innovador, fins i tot en tot l’àmbit europeu, tenir un diploma sobre impressió 3D aplicat a la salut o a la discapacitat. Aquesta és la nostra especificitat.

En què consisteixen aquestes formacions?

El que és força innovador del nostre plantejament és que no hem creat una formació merament tècnica. És a dir, hi ha aprenentatge tècnic important que consisteix en la realització de l’objecte, en la descomposició d’aquest objecte en diferents formes geomètriques, en aprendre com idear l’objecte de manera que pugui ser imprès, etc. Però també fem pedagogia en el pla organitzatiu. L’experiència ens mostra que els projectes que no han reeixit són aquells en els quals la direcció del centre compra una impressora 3D i simplement li diu al terapeuta ocupacional que la faci servir per crear els seus ajuts funcionals. Això no funciona, perquè cal pensar en l’organització, cal pensar al recorregut dels pacients, en el paper que cadascú jugarà, etc. De seguida ens vam adonar d’això, i vam integrar a les formacions aquesta part que consisteix en entendre i definir el projecte.

En el vostre projecte hi ha una voluntat clara de compartir els coneixements adquirits.

Sí, un altre ensenyament importat que hem extret és com podem extreure beneficis de la impressió 3D, compartint d’una banda els ajuts tècnics creats, però de l’altra podent recórrer a ajuts tècnics realitzats per altres. Això permet guanyar temps, adquirir noves idees per crear ajuts tècnics per als propis pacients, etc. És el gran avantatge de la revolució digital que hi ha darrera, perquè abans, els terapeutes ocupacionals realitzaven adaptacions funcionals amb un plàstic que s’anomena termoformat, és a dir, que ha de ser escalfat per tal de donar-li forma. Les adaptacions creades eren per tant úniques, per tornar-les a fer caldria fer exactament el mateix procés. Ara, gràcies a la tecnologia digital, un model d’ajut pot compartir-se i ser recreat, la qual cosa pot satisfer les necessitats d’altres professionals. Podem, doncs, consultar en un banc de dades allò que ja existeix abans de crear un nou ajut per a la persona.

Quins són els avantatges de la impressió 3D en relació amb els formats i materials previs, com ara plàstic, fusta, etc?

En primer lloc, des d’un punt de vista tècnic, hi ha, com deia, els avantatges de la fabricació digital contra els avantatges de la fabricació clàssica o tradicional. En aquest sentit, els beneficis són l’adaptació i la facilitat. Si vull crear un objecte, puc anar a buscar una peça ja modelada en 3D i adaptar-ne fàcilment les dimensions. D’aquesta manera no partim de 0, sinó d’un model que ja existia. També hi ha l’avantatge de la reproducció. Al crear un ajut tècnic, el pacient té tant l’objecte com el fitxer digital. Si l’objecte es trenca, encara disposa del fitxer, i és possible demanar una còpia exacta per part un Fab Lab local o per empreses especialitzades en impressió 3D sense haver de reprendre el vincle amb l’entitat que va realitzar l’objecte. I altres avantatges inclouen el cost reduït i el temps d’elaboració, així com la possibilitat de modular el pes de l’ajut. D’altra banda, hi ha un benefici que va més enllà de la tècnica, que és el de poder fer accessible la fabricació d’un objecte a persones que potser no tenen la capacitat física de manipular la fusta, el plàstic, etc. per fer adaptacions a mida.

I després hi ha la qüestió de la personalització…

Exacte. El fet de poder triar el color, el material, el disseny… és molt interessant per a l’apropiació de l’ajut tècnic per la persona, i per tant per l’empoderament davant la discapacitat. En el cas dels nens, per exemple, el disseny personalitzat permet esborrar una mica la discapacitat i fer l’ajut tècnic més atractiu. I en el pla social, permet fomentar la implicació de les persones usuàries en la concepció de l’ajut tècnic.

Pots posar-nos algun exemple?

Al Rehab Lab de Kerpap, la primera persona que va crear un ajut tècnic es diu Jean-Cristophe. Entre altres coses, en Jean-Christophe és DJ i tetraplègic. I per a les seves activitats de DJ, té una tija que aguanta amb la boca i amb la qual pot accionar els botons de la taula de mescles, a més de tenir accés a un ordinador amb altres paràmetres, que pot manejar amb moviments del cap. En Jean-Christophe volia fer canviar els botons estàndards de la taula de mescles per botons fets amb la impressora 3D, de manera que tinguessin un forat que permetés inserir-hi millor la tija bucal i així manejar-los més còmodament. Fins i tot, va poder triar el seu material, que era un material fosforescent per tal de poder-lo veure a la nit.

Aquest és un exemple que dono sovint, perquè, si bé el cas és força particular –no hi ha gaires pacients tetraplègics que siguin DJ–, mostra tanmateix el nivell de participació dels usuaris, que procurem que sigui sempre el més alt possible.

Aquest procés de col·laboració és al centre del projecte Rehab-Lab.

Sí. Per mi, el Rehab-Lab no és tant un projecte tècnic, com un projecte sobre com repensar el paper de la persona usuària. L’aspecte essencial és que la persona, sigui pacient, resident d’un establiment, etc. és implicada al més alt nivell, fins i tot en el codisseny. I el resultat a més és concret: és un objecte físic que sorgeix d’una idea, que surt del creuament d’idees entre els diferents actors, i que tothom compren ràpidament per a què serveix.

Com funciona el procés de cocreació dels ajuts funcionals entre pacients, terapeutes ocupacionals i tècnics?

En el model Rehab Lab, aquest model tríptic és certament molt important. D’un costat, hi ha el pacient, que és el cap del projecte de creació del seu ajut tècnic, ja que és l’expert en la seva situació de discapacitat. Però el pacient té la necessitat de ser recolzat per altres persones que tenen una mirada més general sobre diversos aspectes. La segona persona és doncs el terapeuta ocupacional o el professional de salut, capaç d’aportar la seva experiència clínica i les seves competències. El terapeuta ocupacional intervé principalment en la fase d’expressió de les necessitats, recull aquestes necessitats i veu si cal o no un ajut tècnic personalitzat, en funció del que ja existeix en el mercat. I després torna a intervenir quan l’objecte ha sigut creat, per avaluar-lo i veure si cal fer-hi modificacions. I en tercer lloc, hi ha el referent tècnic, que és capaç d’acompanyar l’usuari en relació amb la impressió 3D, des de la concepció a la fabricació, passant pel manteniment. Si hi ha problemes tècnics (i és freqüent que n’hi hagi) el tècnic ha de saber resoldre’ls i trobar-hi solucions. També ha de poder ensenyar als pacients a utilitzar el software d’impressió 3D.

Tots els Rehab-Lab han de disposar d’un enginyer en el paper de referent tècnic?

No, la majoria dels Rehab Lab no han tingut la possibilitat, per motius de finançament o altres raons, de poder tenir un enginyer contractat. Però hi ha moltes altres opcions per tenir aquests referents tècnics. Poden ser terapeutes ocupacionals que s’han format en impressió 3D i que assumeixen aquest rol per acompanyar a altres terapeutes ocupacionals. També poden ser estudiants en pràctiques de l’escola d’enginyers o de la universitat, o bé estudiants en pràctiques de l’escola de teràpia ocupacional que s’interessen per aquesta temàtica, com passa cada cop més sovint. I en alguns casos, també poden ser antics pacients que han obtingut el seu propi ajut tècnic i que s’han format i poden per tant ajudar altres pacients.

Imagino que per als terapeutes ocupacionals aquest procés de cocreació també és interessant.

Sí, i potser caldria mencionar un avantatge complementari de la fabricació 3D, que és que l’espai Rehab-Lab és un espai de mediació; és a dir, més enllà de crear un ajut tècnic funcional, és un espai en el qual els terapeutes ocupacionals poden treballar, observant d’entrada i abans de fer res quines necessitats té el pacient a l’hora de fer servir l’ordinador, si utilitza un joystick, quins moviments de la mà realitza, si necessita alguna ajuda particular fer prémer el teclat, etc. Tot això són coses que li poden ser útils de veure. També pot treballar sobre les funcions cognitives a partir de l’orientació a l’espai dins de l’ordinador, aspectes de memorització… En definitiva, hi ha forces coses que entren en joc en aquest espai, més enllà de crear un ajut tècnic propi que li serveixi a l’usuari des d’un punt de vista funcional.

Què us va portar a crear la comunitat Rehab-Lab i com ha evolucionat en el temps?

Amb el pas del temps, vam buscar de difondre la iniciativa i acompanyar els professionals que desitjaven posar a la pràctica la creació d’ajuts amb impressió 3D. Des del principi, vam veure l’interès de compartir de manera el més lliure possible el contingut, els ajuts tècnics, etc. I per aquest motiu, la iniciativa es va estendre, primer a la regió, després en el pla nacional, i ara en el pla europeu a través de dos projectes internacionals. A dia d’avui, existeixen quasi 50 Rehab-Labs, principalment a França, però també a altres països.

L’objectiu de crear una comunitat Rehab-Lab, doncs, és permetre a les persones de trobar solucions a les seves necessitats quan no existeixen productes al mercat que els hi ho permetin. La creació de la comunitat permet que el nostre impacte sigui el més gran possible. Actualment, hem assumit un rol d’animació d’aquesta comunitat: compartim experiències, demanem a les persones beneficiàries el seu feedback, etc. També proposem serveis, principalment de formació i d’acompanyament d’entitats per posar en pràctica aquesta mena d’activitats. És una tasca que requereix temps, i que enfronta problemes de finançament.

El finançament és un repte?

Sí, clarament, hi ha desafiaments importants sobre el model econòmic, lligats sobretot a l’animació de la comunitat. Per aquest motiu, en el 2024, hem hagut d’introduir la noció d’adhesió de pagament a la xarxa; la nostra filosofia és mantenir l’adhesió gratuïta, però ara tenim aquest segon nivell d’adhesió que permet contribuir econòmicament a l’animació del projecte. És important per poder seguir fent la feina que fem, i crec que la majoria dels membres del Rehab-Lab a França han entès l’interès de contribuir-hi perquè aquesta iniciativa sigui perenne en el temps. Però evidentment, estendre aquest model a la resta de la xarxa europea serà un repte.

Quins altres desafiaments teniu ara mateix?

Un segon desafiament gira al voltant de la normativa sobre els dispositius mèdics, que és un reglament europeu i que afecta a la gran majoria dels ajuts tècnics personalitzats per a diverses discapacitats. S’aplica a tots els països europeus, de manera que la bona notícia és que tots enfrontem les mateixes restriccions. Aquesta normativa implica que un ajut tècnic que costa dues hores crear, tardi potser dos dies o més a arribar al pacient, ja que cal emplenar una documentació tècnica que expliqui els paràmetres d’impressió, la gestió de la qualitat, etc. No és només una qüestió de temps, sinó sobretot de volum de feina. Aquest és doncs un repte que hem d’encarar.

La bona notícia és que la fabricació digital ens permet traçar més fàcilment la nostra activitat de creació d’ajuts tècnics personalitzats. Coneixem l’objecte, podem reproduir-lo, coneixem els materials utilitzats, tenim les referències… La impressora 3D també és la mateixa cada vegada. Abans, amb la creació manual d’ajuts tècnics per part dels terapeutes ocupacionals, tot era més difícil. Això és bo, i el que fem avui en dia és aplicar bones pràctiques que permeten agilitzar els tràmits. Però en tot cas, aquest serà un desafiament pels pròxims quatre o cinc anys: mostrar que tenim bona fe, que apliquem rigorosament la normativa europea, tot i que adaptada al marc dels ajuts tècnics personalitzats.

I en paral·lel, a mesura que desenvolupem la xarxa Rehab-Lab, cada cop tenim més força a l’hora de mostrar què vol dir que una entitat social o dedicada a les cures creï un “ajut tècnic personalitzat”. Som més de 100, i podem mostrar més fàcilment la mena d’activitat que fem. Demanar-nos de produir una documentació tan quantiosa i amb tanta exigència, com es fa amb les empreses, no és viable.

Actualment el Rehab-Lab s’està estenent a nous països. Com està sent aquest procés d’expansió?

Quan hem reflexionat sobre la manera de difondre les nostres pràctiques en el pla internacional, hem vist que la figura del líder és clau. El líder és l’encarregat de disseminar el concepte al seu país. Pensem que aquest és el millor model, perquè permet una millor adaptació cultural, lingüística, etc., i també perquè és útil i interessant compartir la feina d’animació de la xarxa. El projecte Rehab-Lab Cat n’és un bon exemple. També ho estem fent a Bèlgica, i hi ha entitats d’altres països que ens demanen d’adoptar aquest rol per tal d’intentar començar a difondre el projecte Rehab-Lab en els seus contextos.

Què destacaries del procés d’implementació del Rehab-Lab a Catalunya?

Primer de tot, m’agradaria aprofitar per donar les gràcies a iSocial per la feina que està realitzant, i que he pogut veure de primera mà. Des d’iSocial vau detectar la meva iniciativa, i em vau fer participar en un webinar. Després vau pensar de presentar el projecte a una convocatòria juntament amb altres entitats [Ampans, Guttmann, CIM-UPC i Avinent] i ens vau incloure també a nosaltres com a socis. Aquest és un gest que valoro molt: veure una iniciativa que ja existeix, que ja està força desenvolupada, i prendre-la de referència a l’hora de crear el propi projecte; tenint en compte evidentment els aspectes culturals, lingüístics, etc., però vinculant-se amb allò que existeix, per no partir de zero. Crec que és una estratègia on tothom guanya: la xarxa local a Catalunya enriqueix la xarxa existent, i al mateix temps se’n veurà enfortida. A més, el Rehab-Lab a Catalunya serà molt útil per mostrar de quina manera es poden posar les coses en marxa en poc temps. Per tant, volia agrair-vos per aquesta oportunitat, felicitar la proposta de projecte que hi ha darrere de tot això, i dir que Rehab Lab Cat té tots els ingredients per a l’èxit. I qui en sortirà més beneficiat, això és segur, seran totes les persones que podran accedir al Rehab-Lab local i beneficiar-se de serveis efectius que responguin a les seves necessitats.