Parlem amb Victoria Mandefield, CEO de Solinum i creadora de la Soliguide, o Soliguia, cercador digital de recursos o organitzacions socials per a les persones en situació de vulnerabilitat. Gràcies al projecte Solidigital, la Soliguia arriba a Catalunya i s’integrarà amb Nidus i amb l’aplicació francesa Reconnect

Com va néixer la idea de la Soliguia?

La idea va néixer a França, a partir de la meva experiència com a voluntària, ja que havia d’orientar les persones i sovint em trobava que els hi donava informacions que no eren correctes. El sector social és un sector que canvia molt: hi ha molta rotació entre els treballadors socials, els voluntaris canvien, les organitzacions tanquen i obren… i pot resultar difícil situar-s’hi. A més, hi ha moltíssims actors en joc: associacions, serveis públics… i tot resulta una mica caòtic. Jo necessitava tenir informacions actualitzades, precises i completes, i és per aquest motiu que vaig crear la Soliguide. Al principi era un projecte molt petit i limitat, però amb el pas del temps ha esdevingut una cosa més professional, per dir-ho així.

I ara la Soliguia arriba a Catalunya. Com veus aquest salt més enllà de la frontera?

Crec que la principal aportació respecte a la implantació a França és justament que guanyarem molt de temps. Avui, quan ens estenem a nous territoris de França, és molt ràpid; sabem exactament què fem, coneixem les metodologies, seguim etapes molt marcades i anem per feina. Mentre que al principi no sabíem ben bé què fèiem i era una mica un guirigall. Per tant, tardàvem molt a veure l’impacte social de la Soliguia, a difondre-la i a tenir dades de qualitat. Ara, ja no és així. I això és el que voldria aportar a Catalunya i Espanya: poder anar més ràpid per aconseguir un impacte social més gran. Tot adaptant-nos, és clar, a les realitats locals, perquè hi haurà coses que no sabem i que descobrirem, mentre que altres coses caldrà canviar-les, i això serà un exercici interessant.

Quins desafiaments preveus que pot trobar-se la Soliguia en el seu desplegament a Catalunya?

Penso que la bellesa de tot plegat és deixar-nos sorprendre per certes coses. Probablement les relacions institucionals no són les mateixes a França i a Espanya. Culturalment són dos països força diferents. No hi haurà les mateixes realitats. La mena de migració que hi ha és diferent a Catalunya i a França, encara que hi hagi coses que coincideixin. I aquest és el gran interès d’un projecte transfronterer: que hi haurà intercanvis bilaterals que ens permetran ajudar millor les persones.

Tu tens una formació fonamentalment tecnològica. De quina manera creus que la tecnologia pot contribuir a millorar les condicions de vida de les persones i reduir les situacions de desigualtat?

Justament com que soc enginyera, sovint la gent s’espera que tingui una posició molt a favor de la tecnologia, que digui que resoldrà a totes les necessitats del món, quan de fet no ho penso en absolut. La tecnologia pot ser pertinent en diversos aspectes. Sobretot en termes d’eficiència. El 2023, s’hi van fer 3,7 milions de cerques. Són volums molt importants. Quan ho comparo amb quan feia de voluntària, penso que allà donava les informacions d’una en una, i que podia donar una mitjana deu informacions al llarg d’unes quantes hores. En aquest cas, la tecnologia ens permet tenir molt més d’impacte a gran escala i fer més eficients certes coses que no sempre són gratificants. Per als treballadors socials, per exemple, cercar una informació desesperadament, demanar-la als seus col·legues, trucar ves a saber on, buscar a velles carpetes… no són activitats que tinguin un gran valor afegit. I de cop, si poden guanyar aquest temps, és temps que guanyen per al treball social. Aquest és un dels grans impactes de la Soliguia: permet als professionals concentrar-se en les relacions humanes, en l’acompanyament social, un aspecte que les eines digitals mai podran substituir.

Com mesureu l’impacte social de la Soliguia?

El tema de l’avaluació de l’impacte social és un tema molt important per a mi. Ja hem fet 3 informes en aquest sentit. És rellevant, perquè evidentment sempre hi ha anècdotes, i veiem persones a qui la Soliguia ha ajudat a accedir a cures, a trobar ajudes, etc. Però amb això no n’hi ha prou. Cal que hi hagi una avaluació de l’impacte que sigui rigorosa, que vagi més enllà de l’anècdota, és a dir, que sigui quantitativa. I aleshores veiem que els impactes més grans són el temps guanyat per als professionals i les persones voluntàries de l’acció social, una millor coordinació entre els actors d’un mateix territori, el fet d’orientar amb dades de millor qualitat. I també una millor relació de confiança entre els actors del sector solidari i els seus beneficiaris. Abans els beneficiaris demanaven informació i les persones que treballaven al sector els hi donaven el que podien, que no sempre era correcte. I ara, amb la Soliguia, els hi donen informacions actualitzades, cosa que genera més confiança. També sabem que la Soliguia és molt eficient econòmicament per a un territori. Per cada euro invertit, el retorn és de 1,93€ d’estalvi, perquè tot aquest temps perdut, tota aquesta energia perduda costa diners.

Com es revisa la qualitat de les dades recollides a la Soliguia?

Aquest és l’aspecte clau, i no sempre s’hi posa l’atenció que cal. Sovint les persones pensen: «Faré una cartografia fantàstica, a l’aplicació hi haurà aquestes prestacions, aquelles funcionalitat i tot anirà rodat». I deixen de banda el que és el cor del projecte: les dades. És molt, molt difícil tenir dades de qualitat. Nosaltres, el que fem és avaluar la vigència de les dades d’un territori, per assegurar-nos que estiguin actualitzades. I som molt precisos en aquest aspecte. Per exemple, si una organització tanca durant l’estiu, això hi serà reflectit. No hi fem constar només els horaris, sinó també quins dies tanquen, etc., perquè això és important per a les persones. I també ens assegurem que la informació sigui completa. Està bé saber que hi ha un punt de distribució d’aliments a un cert indret, però si no saps exactament a quin públic està adreçat, quin justificant hi cal aportar, si està saturat o no, o bé si no tens les informacions de contacte, no és tan útil.

És una tasca de detall…

També intentem ser molt exhaustius a escala territorial. Si incloguéssim a la Soliguia només dues o tres entitats o estructures de cada territori, no seria pertinent. És important recollir-ne el màxim possible, i si pot ser totes les organitzacions que existeixen en un determinat territori per tal de poder orientar millor les persones.

I per fer això, és clar, cal el factor humà. No hi ha una drecera a través de la tecnologia. Nosaltres fem campanyes de posada al dia estiu i hivern, i intentem fer-ho el més automatitzat possible. Però sempre cal fer trucades i verificar que la informació segueixi sent correcte. És molta feina. I també hi ha la creença que les eines digitals poden funcionar soles, però no és així: no van soles, cal que hi hagi gent darrera per fer-les funcionar. Per això, la Soliguia sempre necessita tenir socis que puguin fer el treball sobre el territori.

Un dels punts forts del projecte Solidigital és la col·laboració transfronterera. Quins avantatges creus que té aquest format de col·laboració?

Hi ha una raó fonamental que fa interessant aquesta cooperació transfronterera, i és que aquestes fronteres són molt poroses. Una frontera no existeix més que en el pla administratiu. Però en realitat, pots passar d’un costat a l’altre, i també hi ha moltes problemàtiques que són compartides. La cooperació transfronterera ens permet treballar conjuntament per resoldre els problemes que tenim en comú, així com compartir bones pràctiques i no malbaratar massa energia a tornar a fer coses que ja existien. I el que trobo molt interessant d’aquest projecte és la interconnexió. En el sector social hem perdut molt de temps a l’hora de fer servir i desenvolupar la tecnologia i les eines digitals. Anem amb molt, molt de retard respecte el sector privat. Però ara, des de fa uns any, el món privat treballa molt en l’àmbit de la interconnexió de les eines. S’ha acabat allò de crear eines monolítiques. Els desenvolupadors ara treballen per fer eines que s’interconnecten a altres eines, que al seu temps s’interconnecten amb altres eines, etc. I això és el que millor funciona. I de cop, resulta que en el sector social tampoc anem tan endarrerits: només cal que interconnectem les eines, i no que pensem en una eina màgica que ho solucioni tot. Això és el més important del projecte Solidigital: el poder fer un salt endavant en el sector social, avançant en la democratització de la tecnologia i en la democratització de la interconnexió de les eines tecnològiques.

Un exemple d’aquesta interconnexió, justament en el marc del projecte Soligidital, és la integració de la soliguia amb les eines Nidus a Catalunya i Reconnect a França. Quins beneficis creus que aportarà aquesta interconnexió?

Jo crec que el que la Soliguia aportarà a Nidus i a Reconnect és més valor afegit per als usuaris. Ho hem provat a França en diverses ocasions, com en el cas de l’aplicació Entourage, i crec que amb Nidus i Reconnect serà el mateix: per als usuaris serà fantàstic tenir un mapa provinent de la base de dades de la Soliguia, ja que no hauran de buscar la informació que necessiten a una altra aplicació. I en el nostre cas, la integració té un avantatge immens, que és el d’augmentar el nostre impacte social. Nosaltres, per exemple, no tenim una estratègia de comunicació de cara al gran públic, no ens adrecem al conjunt dels ciutadans, però gràcies a les interconnexions que hem anat fent, arribem a usuaris als quals mai hauríem pensat arribar.

Com es pot assegurar la continuïtat d’aquest projecte a llarg termini?

Per assegurar-ne la continuïtat, hi ha dos aspectes clau. El primer és fer una bona feina: si tens un impacte social significatiu, et tornes necessari. Si pots provar de manera objectiva que els teus indicadors d’avaluació d’impacte social són excel·lents, la cosa segueix. Així ho hem viscut en diversos territoris. El segon aspecte és l’apropiació per part dels actors institucionals. La co-construcció té moltes virtuts; una d’elles és la virtut de poder prendre decisions millors, adaptades a les realitats locals. Però també té la virtut de poder permetre a les persones fer-se seu el projecte. I si senten que el projecte és seu, és més difícil que el deixin de banda, i és més fàcil, en canvi, que els polítics i les entitats hi investeixin, sigui amb diners o bé amb recursos humans.

Creus que el sector social ha canviat en els darrers anys?

Ha canviat, sens dubte; en algunes coses cap a millor, en altres cap a pitjor, però crec que nosaltres hem participat, en tot cas, en una certa digitalització positiva del sector. Dic «digitalització positiva», perquè n’hi ha hagut una altra de menys positiva en el sentit que, per exemple, ara s’obliga als beneficiaris dels serveis socials a fer totes les gestions en línia, sense ajuda, i això és complicat. Però la tecnologia també pot ser útil, i és en això que estem treballant.

Una altra aportació que hi ha hagut i de la qual hem format part, és una certa forma de col·laboració. Al principi, per exemple, quan parlàvem de la participació de les persones implicades en l’acció social, ens sentíem una mica soles. Sembla molt evident que en un projecte social s’ha de demanar l’opinió de les persones implicades, però la veritat és que fa uns anys no era una posició majoritària. S’acompanyava a les persones en el dia a dia, sí, però es tenia la idea que es coneixien les seves necessitats reals, la qual cosa no és veritat. I crec que això ha canviat, que s’ha entès que cal incloure la participació de les persones implicades.

Quin rol hauria de jugar la política respecte a la pobresa i l’exclusió social? Creus que la innovació tecnològica pot ajudar a posar aquestes problemàtiques a l’agenda?

El que pot aportar la tecnologia, i el que nosaltres intentem aportar en tot cas, són dades fiables. Cada cop tenim més dades i fem més anàlisi d’aquestes dades. Nosaltres podem dir-los als representants polítics: «Mira, tenim dades que confirmen que hi ha tants bancs d’aliments en aquesta zona, i que d’aquests bancs n’hi ha tants que estan saturats; i segons les dades, en aquesta altra zona no hi ha cap recurs. Aquestes són les dades, fes el que consideris oportú». Crec que encara avui falten dades fiables sobre les quals prendre decisions raonades. Perquè si no, és fàcil caure en la protesta política abstracta, que he viscut com a voluntària i que fatiga molt i no aporta gaire cosa. Si aconseguim canviar de prisma, podem dir: «Molt bé, aquí hi ha un problema, i és objectiu. No ho diem nosaltres, sinó les dades». I a partir d’aquí podem treballar plegats per resoldre’l. I crec que aquest és el rol que poden tenir els polítics del futur: treballar els problemes des de l’arrel, més enllà de les ambicions de cadascuna de les organitzacions. Identificar el problema i veure què es podria fer per resoldre’l abans que sorgeixi.