Les tecnologies immersives, com la realitat virtual o la realitat augmentada, estan demostrant tenir grans beneficis en serveis socials, tant per a diferents perfils de persones usuàries com per a les persones professionals. Aquestes són les seves aplicacions avui més destacades en el sector dels serveis socials.

En els darrers anys, amb la creixent importància que han pres algunes noves tecnologies emergents, són cada cop més les organitzacions socials i sanitàries que adopten l’ús de recursos de tecnologia immersiva coneguts com a realitat virtual (VR), realitat augmentada (AR) o realitat mixta (MR).

L’ús de les tecnologies immersives ha obert noves possibilitats a explorar més enllà de l’entreteniment, amb activitats que van des de les simulacions amb objectius de formació o de relaxament de professionals, fins a activitats terapèutiques per a persones amb demència, discapacitat o malaltia mental.

Per entendre com es poden utilitzar en els serveis socials, expliquem què és cadascuna d’aquestes tecnologies:

• Realitat virtual: són entorns tridimensionals generats a través d’ordinador, amb objectes i escenes de gran realisme que fan que la persona usuària s’hi senti submergida a través de l’ús d’ulleres i auriculars, o bé a través d’una sala immersiva.
• Realitat augmentada: es tracta d’una experiència en què algunes parts del món físic de la persona usuària es realça a través d’estímuls generats per ordinador, com ara sons, imatges  o gràfics que responen a canvis de l’entorn, com ara el moviment.
• Realitat mixta: és una combinació del món físic i del món digital que permet crear interaccions naturals i intuïtives, generades per tecnologia 3D, ja sigui amb persones o amb l’entorn.  

Beneficis de la tecnologia immersiva

Amb el creixent interès per aquestes tecnologies, durant els darrers anys s’han dut a terme estudis que fan una anàlisi del valor terapèutic de la realitat virtual, entre d’altres.

Existeixen, amb aquest objectiu, les sales d’estimulació sensorial per mitjà de realitat immersiva, anomenades Snoezelen, que afavoreixen el despertar sensorial d’infants, persones grans i persones amb discapacitats a través de la interacció.

Hi ha evidència científica que es produeix un millor desenvolupament neurològic quan aquestes experiències es poden adaptar a cada persona per tal que conservi una activitat mental alta.

En els serveis socials, la tecnologia immersiva pren diverses formes i s’enfoca en tot un ventall d’objectius:

Millora del benestar mental

Un dels usos que estan demostrant grans resultats és l’aplicació de tecnologies immersives amb l’objectiu de millorar la salut mental de persones amb problemes com ara dificultats comunicatives o malalties degeneratives. La tecnologia immersiva els ajuda a interactuar en espais que estimulen l’activitat física, la creativitat i la relaxació, amb efectes positius com ara la reducció de l’ansietat i la millora del mindfulness i la meditació.

Per exemple, la tecnologia immersiva MK360, de Broomx i Grup Arrels, està dissenyada per a realitzar activitats d’estimulació cognitiva, física, sensorial i emocional amb persones grans i és a l’abast de residències i centres oberts.

A més, la realitat immersiva també pot ser beneficiosa per a persones amb problemes de salut mental, com ara trastorns d’ansietat generalitzada o trastorns d’estrès post-traumàtic. La realitat virtual en psicoteràpia ofereix avantatges com ara la possibilitat d’ajustar els entorns a les necessitats específiques de cada pacient i controlar el que se li mostra en cada moment.

Això també és aplicable als professionals de serveis socials, mitjançant sales de mindfulness a la seva disposició que els permeten reduir i gestionar de manera més eficaç algunes situacions d’estrès associades al lloc de treball.

Detecció i rehabilitació per a persones amb discapacitats

La tecnologia immersiva també té altres usos terapèutics, incloent la detecció i el tractament d’alguns problemes cognitius o discapacitats físiques.

Existeixen, per exemple, unes ulleres de control visual en sales 3D dissenyades per la Universitat Politècnica de València, que tenen l’objectiu de detectar autisme en nens i nenes amb trastorns del neurodesenvolupament.

Un altre exemple és Virtea, una aplicació que permet recrear una diversitat d’escenaris en què els nens i nenes amb autisme practiquen com afrontar esdeveniments en situacions quotidianes que els poden generar nervis i ansietat; per exemple, anar el metge o esperar l’autobús.

Accessibilitat per a persones amb discapacitat

Les discapacitats físiques priven a les persones de gaudir d’algunes experiències. VISYON produeix eines de realitat virtual adreçades a persones amb mobilitat reduïda. Gràcies a aquestes eines, aquestes persones poden visitar digitalment i de forma immersiva alguns espais de difícil accés als quals, d’altra manera, els hi seria impossible accedir.

Altres solucions, com les ulleres Biel Digital Glasses dissenyades per enginyers de la Universitat Politènica de Catalunya, i actualment en fase de comercialització, permeten a les persones amb baixa visió, mitjançant una combinació de tecnologia 3D i d’intel·ligència artificial, poder moure’s de manera autònoma sense l’ajuda de bastó o de gos pigall.

Prevenció de l’aïllament

Les tecnologies immersives també estan demostrant resultats positius en combatre l’aïllament de persones amb mobilitat reduïda o de nens i joves hospitalitzats a llarg termini. Gràcies a la realitat virtual, poden comunicar-se amb persones a l’altra banda del món amb una sensació de presencialitat i de manera totalment immersiva a través d’avatars que simulen el moviment del rostre i del cos al parlar, entre altres funcions.

Formació d’estudiants i professionals dels serveis socials

Algunes escoles i universitats estan utilitzant la tecnologia immersiva com a mètode de formació d’estudiants i professionals. A través d’aquestes eines, els estudiants poden situar-se en escenaris que ha pogut viure, per exemple, una dona víctima de violència masclista, i adonar-se de detalls que la poden afectar que d’altra manera haguessin passat per alt. Aquestes eines també serveixen per recrear comunitats amb necessitats específiques, ajudant que les persones que reben formació coneguin de prop aquestes necessitats i entrin en contacte amb conceptes pràctics del treball social. A més, segons la recerca, els i les estudiants que han utilitzat aquesta eina han tingut una experiència molt positiva que descriuen com a motivadora i estimulant.

Les tecnologies immersives són una de les principals tendències d’innovació que impacten al sector dels serveis socials, juntament amb altres com la intel·ligència artificial o la impressió 3D. L’informe “Innovació tecnològica i serveis socials”, descarregable a través d’aquest enllaç, ofereix un recull detallat de les diferents iniciatives existents relatives a la tecnologia immersiva, els seus avantatges i els reptes que planteja.

Referències

[1] Día de las Personas con Discapacidad: el metaverso y sus herramientas tecnológicas de inclusión. UPCT. Disponible a: https://www.upct.es/destacados/cdestacados.php?ubicacion=general&id_buscar=14853

[2] Immersive Reality Experience Technology for Reducing Social Isolation and Improving Social Connectedness and Well-being of Children and Young People Who Are Hospitalized: Open Trial. NCBI. Disponible a: https://www.ncbi.nlm.nih.gov/pmc/articles/PMC8994142

[3] Virtual Reality: An Immersive Tool for Social Work Students to Interact with Community Environments. Springer Link. Disponible a: https://link.springer.com/article/10.1007/s10615-021-00803-1

El programa Quality Rights de l’Organització Mundial de Salut promou i facilita una atenció de qualitat basada en els estàndards internacionals de drets humans en tot tipus de serveis de salut mental i discapacitat, generant una nova mirada al model de prestació de serveis socials.

L’Organització Mundial de la Salut va posar en marxa l’any 2021 el programa QualityRights ©, una eina dissenyada per avaluar l’atenció en salut mental i discapacitat dels serveis i organitzacions d’arreu del planeta que actuen en aquest àmbit, amb l’objectiu de millorar-ne la qualitat i fomentar els drets humans. El programa està format per mòduls d’aprenentatge, eines d’avaluació, vídeos i altres materials formatius.

Es tracta d’una nova mirada al model de prestació dels serveis socials en salut mental i en discapacitat, amb aquestes finalitats principals:

1. Ajudar a les persones amb discapacitat a combatre l’estigma i la discriminació.
2. Optimitzar la qualitat de l’atenció i garantir que es respecten els drets humans en els serveis de salut mental.
3. Crear una comunitat de serveis de salut mental i suport social basats en la recuperació.
4. Donar suport al desenvolupament d’un moviment social que influenciï la presa de decisions i advoqui per a aquests drets.
5. Reformar les polítiques i la legislació d’acord amb la Convenció sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat i altres estàndards internacionals de drets humans.

L’instrument Quality Rights es pot utilitzar en organitzacions i en grups de diferents àmbits, a nivell nacional i internacional. Compta amb una varietat de cursos de formació dividits en els següents mòduls centrals: drets humans; salut mental, discapacitat i drets humans; recuperació i dret a la salut; capacitat legal i el dret de decidir; i alliberació de la coerció, la violència i l’abús. A banda dels mòduls centrals imprescindibles per a la formació, també inclou mòduls especialitzats i altres eines d’avaluació i de transformació dels serveis.

A qui s’adreça Quality Rights

Per la seva naturalesa, que estableix que és imprescindible la participació i la llibertat de decisió de les persones ateses, el programa Quality Rights està dirigit tant als professionals dels establiments d’atenció en salut mental i en discapacitat, com a les  persones directament afectades, incloent:

• Persones amb discapacitats psicosocials.
• Persones amb discapacitats intel·lectuals.
• Persones amb discapacitats cognitives, incloent la demència.
• Persones que utilitzen o que han utilitzat serveis socials i de salut mental en el passat.
• Directors de salut general, salut mental i serveis socials.
• Treballadors de salut mental i de salut general, com ara metges, infermeres, psiquiatres, geriatres, neuròlegs, psicòlegs, terapeutes ocupacionals i treballadors socials, a més de voluntaris.
• Altres persones implicades en proporcionar atenció social i sanitària, com ara persones assistents i personal de manteniment.
• Famílies, amics i persones properes a les que reben suport.
• Ministres rellevants, com ara de Salut, d’Afers socials i d’Educació i altres persones implicades en la presa de decisions polítiques.
• Institucions i serveis públics rellevants
• Altres agents rellevants, com ara advocats, legisladors, acadèmics, estudiants universitaris, líders espirituals o de comunitats i sanadors tradicionals quan escaigui.

Qui ha de proporcionar i rebre la formació

La formació s’hauria de designar i proporcionar a través d’un equip multidisciplinari que inclogui persones que han viscut experiències en institucions i establiments de salut mental, membres d’organitzacions de persones amb discapacitat, professionals que treballen en salut mental i altres camps relacionats amb la discapacitat, familiars i altres.

És important que, si la formació s’adreça específicament a persones amb habilitats psicosocials, alguns líders i representants siguin persones amb experiència personal en aquest camp. De la mateixa manera, en tots els casos, els líders que proporcionen la formació han de formar part del grup al qual atenen, ja que l’empatia i la identificació personal amb les situacions que adrecen és fonamental. A més, això facilita que la presa de decisions s’ajusti més al punt de vista de les persones a qui afecta, amb coneixement de causa.

A Catalunya, l’any 2022 l’OMS ha establert una aliança amb la Fundació Support-Girona per desplegar els instruments QualityRights© als establiments, serveis, professionals i persones i oferir la formació arreu de Catalunya.

Consideracions del programa

El document informatiu de Quality Rights recull una sèrie de valors que cal incloure en el desenvolupament del programa formatiu, com ara els següents:

• Participació i interacció. La participació de tothom és clau per a l’èxit de la formació, i cal que tots els participants es percebin com a individus que poden contribuir a la conversa amb experiències i coneixements valuosos. Els formadors o ajudants haurien de parar atenció a les persones que semblen tímides o incòmodes en expressar-se, ja que això pot ser un signe de falta d’inclusió en el grup. Cal donar-les la oportunitat de parlar i escoltar-les, ja que això facilita que sentin que les seves aportacions són rellevants i que participin més en el debat. De la mateixa manera, cal anar amb compte amb passar per alt les intervencions de les persones que intenten expressar-se, ja que això pot fer que es tanquin més a la participació i que se sentin més insegures amb les seves opinions.
• Sensibilitat cultural. Els ajudants i assistents han de ser conscients de la diversitat dels participants i reconèixer els diferents factors que han influenciat les seves experiències i coneixements, com ara la cultura, el gènere, la condició migratòria o la orientació sexual. S’anima als formadors i ajudants a utilitzar un llenguatge sensible amb la cultura, proporcionant exemples rellevants per a les persones d’un determinat país o regió, ja que els factors culturals influencien com les persones expressen els seus sentiments o parlen de la seva salut mental.
• Espai obert i lliure de judicis i prejudicis. És imprescindible que es reconeguin les aportacions de tothom en les discussions obertes, i que no es jutgi als participants malgrat que puguin tenir fortes reaccions. Cal que s’asseguri que compten amb aquesta llibertat d’expressió i que no se’ls interrompi, recordant que no és necessari estar d’acord amb algú per tal que la comunicació sigui efectiva i valuosa.

S’esmenta també la importància d’adequar el llenguatge als participants, evitant tecnicismes i adaptant el vocabulari si cal per fer-lo accessible. També s’encoratja als formadors a tenir una actitud positiva i inspiradora, donant exemples de casos d’èxit ja existents o accions positives que s’han realitzats, per tal de crear cohesió i motivació.

A més, el programa ofereix un paquet d’eines que inclouen qüestionaris de pre-avaluació, per tal de tenir una idea de les condicions presents abans de realitzar la formació, i un qüestionari final per a tots els participants. Aquest qüestionari té la intenció d’obrir un debat grupal per tal que els participants ofereixin el seu punt de vista, experiències i suggeriments relacionats amb la formació, i així definir futures estratègies adaptades a les preferències dels participants i a les accions que han donat millors resultats.

Referències

[1] QualityRights materials for training, guidance and transformation. World Health Organization. Disponible a: https://apps.who.int/iris/bitstream/handle/10665/329546/9789241516709-eng.pdf

[2] Quality Rights. Support-Girona. Disponible a: https://supportgirona.cat/quality-rights

Una nova guia de les Nacions Unides de setembre de 2022 recull directrius i recomanacions precises per a la desinstitucionalització de les persones amb discapacitat, per a reformar el sector en forma d’organitzacions més comunitàries, i per avançar en el dret de viure de manera autònoma i amb llibertat per prendre les pròpies decisions.

Les Nacions Unides han emès el setembre de 2022 un nou document, Guidelines on deinstitutionalization, including in emergencies (CRPD/C/27/3), que en el marc de la Convenció sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat estableix un conjunt de noves pautes per avançar en els processos de desinstitucionalització de les persones amb discapacitat.

Els principis que es declaren en el document són contundents:

• La institucionalització contradiu el dret de les persones amb discapacitat a ser incloses en la comunitat.
• Cal abolir totes les formes d’institucionalització i deixar d’invertir en institucions. Les institucions mai han de ser considerades com una forma de protecció de les persones amb discapacitats ni com a una lliure elecció.
• No existeix cap justificació per perpetuar la institucionalització de les persones.

Elements clau de la desinstitucionalització

El document recull i explica els elements i principis centrals al voltant dels processos de desinstitucionalització, com ara, què s’entén per institucionalització i perquè és problemàtica.

Existeixen diversos trets definitoris per descriure què és una institució:

• Obligatorietat de compartir assistència amb altres persones sense cap llibertat d’elecció sobre qui proporciona aquesta assistència.
• Aïllament i segregació de la vida independent a la comunitat.
• Manca de control sobre les decisions del dia a dia.
• Manca d’elecció de les persones amb qui es conviu.
• Rigidesa de les rutines sense consideració de la voluntat i preferència personal.
• Realització d’activitats idèntiques per a un grup d’individus, en un mateix espai, sota una determinada autoritat.
• Abordament paternalista dels serveis que es proporcionen i de la supervisió de les condicions de vida dels individus.
• Convivència amb un nombre desproporcionat de persones en un mateix entorn.

El document assenyala que la institucionalització és la detenció de persones basada en alguna discapacitat, ja sigui en presència d’altres factors o no, sota la premissa d’oferir “cures” o “tractament”. Aquesta detenció acostuma a transcórrer en institucions com ara centres d’assistència social, hospitals psiquiàtrics, àrees de seguretat per a persones amb demència, centres de rehabilitació, llars de protecció infantil i molts altres.  

Guia per als processos de desinstitucionalització

Degut a aquestes condicions, que contradiuen els drets fonamentals de les persones, les Nacions Unides comuniquen que totes les institucions, públiques i privades, han de passar per una reforma que les corregeixi o elimini. Tanmateix, la reforma o l’eliminació d’un o més elements institucionals no és suficient per definir-se com a “organització comunitària”, sinó que les modificacions han de ser integrals.

La desinstitucionalització comprèn una sèrie de processos interconnectats enfocats en restablir l’autonomia, la llibertat d’elecció i el control de les persones sobre la seva vida, inclòs el seu dret a decidir com, on i amb qui volen viure. Aquests processos haurien d’estar dirigits per les mateixes persones amb discapacitats, per tal de garantir que les seves necessitats i voluntats tinguin prioritat i que els canvis s’ajustin a les seves decisions de la millor manera possible. Un dels elements clau de la vida independent i amb inclusió a la comunitat és garantir que les persones amb discapacitat rebin suport, basat en les seves eleccions, i que tinguin accés a les activitats diàries i a la participació en societat.

Serveis de suport a les persones amb discapacitat

Segons el document de les Nacions Unides, els serveis de suport per a les persones amb discapacitats s’han de desenvolupar d’acord amb el model de drets humans, respectant les preferències de les persones amb discapacitats i garantint la seva plena participació en la xarxa de suport, si la persona ho desitja.

Aquests serveis de suport a les persones amb discapacitats han d’estar vinculats als serveis existents i a les xarxes comunitàries, de manera que no fomentin la segregació i l’aïllament de les persones. Es recomana als Estats que inverteixin en la creació i desenvolupament d’una àmplia gamma de serveis flexibles de suport que responguin a les necessitats diverses individuals, respectat les seves eleccions i comptant amb la seva participació en el disseny de formes de suport. A més, cal que els governs garanteixin que la decisió de retornar a la llar familiar després de la institucionalització no desqualifiqui a la persona per viure de manera independent si ho desitja.

Preparacions per abandonar una institució

Segons la guia de Nacions Unides, els processos de desinstitucionalització han de revertir la pràctica injusta de la institucionalització. Totes les persones tenen dret a iniciar-lo quan ho desitgin i a rebre assistència per completar els requeriments.

El document dona les següents directrius per als processos de desinstitucionalització:

• Respectar el dret de la persona a prendre decisions en tots els aspectes de deixar una institució, oferint-li suport si el necessita.
• Donar temps i oportunitats suficients per preparar-se físicament i emocionalment per a la vida en comunitat. Les administracions haurien de garantir que les persones tinguin un pla individualitzat segons les seves preferències al deixar la institució.
• Respectar a les persones institucionalitzades com a supervivents a qui se’ls deu una compensació, i proporcionar-les informació i oportunitats per participar plenament en el pla i la implementació de la desinstitucionalització.
• Oferir a les persones un marge ampli d’experiències a la comunitat com a preparació per a deixar la institució; ajudar-les a guanyar experiència, fortaleses i habilitats socials i quotidianes i a vèncer les pors que puguin tenir envers la vida independent.
• Proporcionar a les persones informació sobre les opcions d’habitatge, transport i ocupació, a més de rendes individualitzades i altres mesures necessàries per garantir la seva qualitat de vida.

Referència

[1] Convention on the Rights of Persons with Disabilities. Guidelines on deinstitutionalization, including in emergencies (CRPD/C/27/3).  United Nations. Disponible a: https://tbinternet.ohchr.org/_layouts/15/treatybodyexternal/Download.aspx?symbolno=CRPD/C/5  [10/11/2022]

Què entenem quan parlem d’impacte social?
Expliquem en què consisteix i alguns dels models de mesura i gestió més ben rebuts a Europa.

En els darrers anys, hi ha hagut un interès creixent per mesurar l’impacte social i mediambiental de les accions. El concepte d’”impacte social” és molt ampli i pot referir-se a tot allò que tingui efectes, positius o negatius, en la qualitat de vida dels individus, les comunitats o el planeta.

Què entenem quan parlem d’impacte social i la seva mesura? Existeixen dues definicions compartides que es poden prendre com a referència:

Definició 1: Impacte social

L’impacte social es pot definir com els canvis que les persones i el planeta experimenten com a resultat d’una activitat, projecte, programa o política concreta, i que afecten les condicions humanes a llarg termini. Aquests canvis poden ser mesurables, positius o negatius, intencionals o no intencionals, tangibles o intangibles.

D’aquesta definició se’n poden extreure tres factors:

• La intencionalitat: les accions que es duen a terme són planificades i tenen l’objectiu de promoure millores en la vida de les persones i del planeta.
• La mesura i gestió de les accions en tot el procés a llarg termini: no es pot parlar ”d’impacte social” si el canvi generat no és mesurable, demostrable i susceptible d’anàlisi.
• El retorn econòmic: les inversions econòmiques tenen un retorn clar i generen riquesa.

Definició 2: Mesura i gestió de l’impacte social

La mesura i gestió de l’impacte social es pot descriure com la identificació i quantificació de mètriques consensuades amb els grups d’interès, que permeten mesurar els canvis que experimenten tant les persones com el planeta per causa d’una activitat, projecte, programa o política concreta, i en quina mesura l’agent contribueix a aquests canvis. Amb això, es produeix un aprenentatge que ha de guiar l’actuació de la organització i determinar la gestió de la intervenció.

Segons aquesta definició, els elements més destacables per establir un sistema de mesura i gestió de l’impacte social són:

• Els grups d’interès: és imprescindible que, per decidir i enfocar les accions, es tingui en compte allò que els grups d’interès valoren de debò. Així, també es poden definir els millors indicadors a mesurar.
• La contribució: la identificació d’aquells canvis que han estat fruit directe de les accions desenvolupades i que es poden demostrar i verificar.
• La gestió de les dades: la mesura dels resultats ha de servir per prendre decisions i millorar l’acompliment de les entitats.

Etapes habituals de la mesura i gestió de l’impacte social

Existeixen diversos sistemes i models que permeten mesurar i comparar els aspectes que cal avaluar. Així mateix, hi ha una gran diversitat de marcs, metodologies i eines per a la mesura i gestió de l’impacte social. La majoria de models comparteixen una sèrie d’etapes genèriques [1]:

1. Identificació d’objectius: és important definir l’enfocament i establir objectius, plantejant les preguntes següents:
   • Quin és el problema social o mediambiental que s’intenta resoldre?
   • Quines activitats s’estan realitzant per solucionar el problema?
   • Quins recursos té o necessita la organització per dur a terme l’activitat?
   • Quins són els resultats esperats?
2. Anàlisi dels grups d’interès: és important conèixer les seves expectatives i contribucions, així com l’impacte potencial de les activitats sobre aquests grups per tal de comptar amb la seva col·laboració, si cal.
3. Mesura de resultats: aquesta etapa té especial importància. La mesura dels resultats es pot dividir en tres categories diferents:
   • Els productes o serveis oferts per la organització.
   • Els resultats en forma de canvis, beneficis o altres efectes esperats o inesperats.
   • La diferència entre els resultats anteriors i els impactes és difícil de demostrar: s’acostuma a calcular els resultats de les activitats segons els efectes positius o negatius que poden tenir, la comparació amb altres programes similars, els possibles efectes negatius indirectes, etc.
   • En aquest punt cal seleccionar aquells resultats que l’organització té com a prioritaris i diversos indicadors per fer-ne un seguiment.
4. Verificació i valoració de l’impacte: aquesta etapa té l’objectiu de demostrar que l’impacte de les accions és real i, a més, serveix per identificar els impactes que han generat més valor social.
5. Monitorització:  l’última etapa consisteix en fer un seguiment del progrés respecte als objectius fixats mitjançant els indicadors establerts en la tercera etapa.

Alguns marcs presentats per a la mesura i la gestió de l’impacte social

Els models per mesurar l’impacte social són diversos i la seva aplicabilitat dependrà de cada organització. Malgrat els molts exemples, introduïm tres dels models més reconeguts i valorats a Europa:

1. Model SROI. Aquest model, anomenat així per les sigles de Social Return Of Investment, és una tècnica inspirada en el conegut ràtio financer ROI (Return of Invesment), el qual és un quocient entre la inversió realitzada per un determinat projecte i el benefici obtingut. Si, per exemple, es guanyen 3€ per cada 1€ invertit, el projecte té un ratio 3:1. El SROI consisteix en calcular el retorn social que té un projecte determinat, entenent el valor social de manera global i extensa. Per fer-ho, considera tots els costos i beneficis de caràcter social i econòmic i monetitza els impactes socials. Per tal d’estimar el valor social dels beneficis d’un projecte, el SROI fa servir proxys financers, que donen una idea subjectiva respecte als valors que els “finançadors” i “beneficiaris” guanyen i perden en les transaccions socials que s’estan avaluant.
   
   L’SROI és un mètode útil tant pel que fa a la prospecció (és a dir, per triar en quin projecte invertir en base a quin generarà major impacte social), com pel que fa a l’avaluació dels projectes. Les seves qualitats principals son:
   • Considera obligatori el diàleg amb els grups d’interès.
   • Monetitza tots els impactes, els positius i els negatius.
   • Valora l’impacte social de manera quantitativa i no només qualitativa. 
2. Model Valor Social Integrat. Es tracta d’un sistema estàndard de comptabilitat social capaç de valorar, de forma objectiva i comparable, el valor global generat o destruït per qualsevol tipus d’organització, reflectint el valor generat per a tots els grups d’interès, no només per als finançadors. Aquest mètode sorgeix de la necessitat de fer un càlcul del valor emocional que les organitzacions aporten sobre els grups d’interès, i no només una valoració purament econòmica.
   
   La metodologia distingeix tres ecosistemes de valor, la suma dels quals, és el que s’anomena “Valor Social Integrat”:

3. Model ONLBG. El marc metodològic ONLBG, https://onlbg.com, ajuda a organitzacions del Tercer Sector, empreses i fundacions a classificar, mesurar, comunicar i compartir la informació de les seves iniciatives socials, facilitant la comprensió i la transparència.
   
   Aquest marc, en concret, agrega dades relatives a les contribucions i resultats obtinguts. Així mateix, facilita la visió específica i global dels projectes duts a terme en favor de la societat, aportant indicadors qualitatius i quantitatius sota criteris comuns que fan possible la comparació objectiva. El seu disseny senzill permet diferenciar entre els resultats d’assoliment (què ha succeït?)  i els impactes (què ha canviat?).

Comparativa entre els diferents marcs presentats

A continuació presentem una comparativa entre els tres marcs descrits amb els pros y contres valorats segons l’experiència en l’aplicació d’aquests models:

Referència

[1] Introducció a l’impacte social de les organitzacions. UPF School of Management. Disponible a: https://accid.org/wp-content/uploads/2022/06/INTROD1.pdf